Ascensió al Montblanc en un viatge irrepetible i inoblidable

En l’estiu de l’any 2011, la meva dona, jo i els nostres petits companys d’aventures vam ser lliures durant 25 dies. Aquells dies els vam aprofitar per pujar al Montblanc i recorre una mica França, Suïssa, Alemanya i Itàlia, fent el que més ens agrada, veure poblets antics d’estil medieval i fer esports d’aventura, encara que també vam visitar alguna ciutat que altra. Aquelles vacances les vam viure molt intensament, van ser inoblidables i irrepetibles, sobretot per què vam complir un somni, pujar al Montblanc - pic de 4.810 m. d’alçada, la muntanya més alta de l’Europa occidental i situada als Alps, fent frontera entre França i Itàlia -, objectiu principal d’aquelles vacances. També ens van passar unes quantes anècdotes que ja us aniré explicant.

Encara me’n recordo com uns mesos abans ja ensumàvem l’olor de vacances, apuntàvem les coses que havíem de dur i buscàvem informació. Quan va arribar el dia vam carregar el cotxe dels estris, com la tenda de campanya, les cordes, el menjar, etc. i carretera i manta!, mai millor dit!, perquè la veritat és que ens vam emportar una manta. Però bé!, anem a veure i explicar una mica com van ser aquelles vacances inoblidables, això si!, en aquesta entrada només explicaré la pujada al Montblanc, en la pròxima ja us explicaré la resta.

El dia 30 de juny vam sortir de casa amb el cotxe direcció al poble de “Le Faget”, situat a la regió francesa de Migdia- Pirineus per agafar el “Tranway du MontBlanc”, un tren-cremallera que ens portaria fins “Le nid d’Aigle” a 2.372 m. d’alçada, el començament de la ruta clàssica que puja al Montblanc. El pic ens va portar 4 dies entre pujar i baixar.

Agafant el “Tranway du MontBlanc”.

Les vistes durant el recorregut del tren-cremallera van ser increïbles, es veia una vegetació molt verda i exuberant, tant a la dreta com a l’esquerra, i alguna glacera que altra. Es podien percebre unes olors molt agradables a flors i pins.

Vistes durant el recorregut.

Una vegada a “Le nid d’Aigle” vam començar a caminar per un corriol situat a mà esquerra, direcció al refugi de “Tete Rousse” (3.167 m.), on passaríem la primera nit. Pujant ens vam trobar a dos isards molt trempats i macos. No vam fer cap foto del refugi perquè quan estàvem arribant se'ns va ficar a nevar.

Els isards.

En el refugi de “Tete Rousse” vam haver de dormir a terra, com molta més gent, ja que no teníem reserva i estava ple de bat a bat. Però el més important era que teníem un lloc per descansar una mica. L'endemà no ens vam aixecar molt d’hora, ja que la intenció era pujar només fins al refugi de “Goûter” (3.817 m.) on passar la segona nit… si hi havia lloc. Quan vam sortir del refugi de “Tête Rousse”, a la dreta teníem un pendent molt vertical i espectacular que superar, no apta per a gent amb vertigen, es tractava d'un desnivell d'uns 600 m. , on es trobava la “bolera” un dels punts negres de l’ascensió i on molta gent ha mort. Adalt de tot es trobava el refugi.

Refugi de “Goûter” a dalt de tot del pendent.

La meva dona durant la pujada al refugi.

Una vegada al refugi ens vam trobar que no hi havia lloc per dormir ni a terra, però bé, era una cosa que prevèiem, mig any abans vam trucar per fer la reserva i ja no hi havia plaça. Al final, vam trobar una cova per passar la nit amb els sacs de dormir. Les vistes espectaculars, es veia “L´Aigulle du Midi”, el poble de “Chamones” a baix de tot, etc.

Ens va passar una anècdota molt curiosa… bé no tant, ja que és molt habitual, perquè el Montblanc s’ha convertit en un parc d’atraccions, on molta gent intenta l’ascensió sense preparació ni material adequat. La qüestió va ser, que una noia italiana ens va preguntar si hi havia lloc en la cova de neu per a ella i un noi, no tenien reserva al refugi ni havien portat cap tenda o sac per dormir. Ens va saber molt greu, però només hi havia lloc per a dos, i justet, li vaig dir que anés al refugi i que insistís perquè els deixessin passar la nit. A fora, al ras, no podia ser, a aquelles alçades, durant la nit, la temperatura pot baixar fins als 10° o 15° sota zero, tornar a baixar, tampoc, eren les 7 de la tarda i es triga unes quantes hores a baixar. No sé com devia acabar la història.

Aresta i refugi de “Goûter” .

“L´Aigulle  du Midi”.

Poble de “Chamonix”  a baix de tot.

A les dotze de la nit ens vam aixecar per pujar al cim. Vam començar d’hora per dues raons fonamentals, la primera, perquè encara quedava bastant desnivell a pujar, i s'havia de pensar que ens movíem a una alçada una mica considerable i la falta d'oxigen ens feia anar bastant lents, la segona, perquè havíem de travessar un glacial amb esquerdes tapades per una capa de neu, i en anar d’hora la neu estava glaçada i teníem menys possibilitats de caure a dins.

La meva dona es preparava per pujar al cim.

Abans d'acabar de pujar al cim, ens vam parar a menjar alguna cosa dins del refugi "Vallot" (4.362 m.) cap a les 6 de la matinada. És un refugi d'emergència no guardat, on passar la nit per qualsevol imprevist. Només entrar, vam veure a la dreta un munt de deixalles i se sentia una pudor insuportable, la gent llençava de tot a dins. Feia un fred que pelava, era l’alba, moment on sol aixecar-sa el vent i fer més fred a la muntanya.  
                                                          

Foto del refugi "Vallot" feta a la baixada del cim.

Quan vam sortir del refugi ja s’havia obert el dia hi havia gent per tot arreu. Ara només es tractava de pujar unes pales de neu i travessar una aresta molt estreta, un altre dels punts negres de l'ascensió. A l'estona… objectiu aconseguit!, cim del Montblanc!, per fi vam poder complir un somni pel qual ens havíem preparat durant uns quants anys. El que més il·lusió em va fer, va ser que la meva dona pogués pujar, ella no les tenia totes, ja que molta gent que ho intenta no acaba fent cim per diversos motius, un d’ells és el mal d'altura. Serien les 9 del matí quan vam arribar. Les vistes?… Impressionants!, el temps? Perfecte!, per a ser el cim del Montblanc feia un sol radiant, i poc fred.

Pales de neu.

Aresta molt estreta abans d’arribar al cim.

Per fi! Cim del Montblanc. Un somni fet realitat.

Unes vistes espectaculars des del cim.

Ara tocava baixar. Durant la baixada vam anar a fer un altre cim, el “Dôme du Gôuter (4.304 m.)”, un cim on no va molta gent, ja que es tracta d'un simple monticle que té el desnivell justet per a considerar-lo com a cim.
    

“Dôme du Gôuter (4.304 m.)” amb el Montblanc al darrere.

Vam continuar baixant fins a arribar a l'alçada del refugi “Goûter”, on vam menjar i descansar un mica. En arribar, vam sentir molt de soroll que venia d’avall de la muntanya, era un munt de gentada que pujava cap dalt. Vam continuar baixant, la intenció era arribar fins “Le nid d’Aigle” per agafar el “Tranway du Montblanc” que ens portaria fins al poble de “Le Faget”, i donar per finalitzada l'ascensió al Montblanc, però les coses no van sortir com prevèiem.

Gentada pujant cap dalt.

Aquí ens va succeir la segona anècdota, una cosa molt curiosa amb el rellotge. En un moment donat, quan estàvem baixant tranquil·lament, comentant la jugada i gaudint de les vistes, li vaig demanar l’hora a la meva dona -jo no portava rellotge-, no me'n recordo l'hora que em va dir, però segons el rellotge, quedava menys d’una hora per a poder agafar l'últim “Tranway du MontBlanc” del dia. En aquell moment ens vam ficar a baixar una mica ràpid, ja que encara quedava un tros, però passada una estona vam veure clar que no arribaríem.

Vam decidir no continuar baixant i quedar-nos a un refugi no guardat que hi havia per allà per tal de passar la nit. Al cap d'una estona, van arribar uns anglesos i els vaig demanar l’hora, perquè segons el rellotge de la meva dona hauria de ser de nit, quan me la van dir em vaig quedar de pedra, encara faltaven 20 minuts perquè passés l’últim “Tranway du MontBlanc”. Ja era impossible poder baixar en tan poc temps. Estava clar que el rellotge de la meva dona en algun moment donat – jo crec que a causa de les baixes temperatures d'aquelles alçades, cosa no gens estranya- es va parar i tornar a posar en marxa quan li va semblar.

Refugi no guardat en el que vam passar la nit.

L'endemà ens vam aixecar d’hora per agafar el primer “Tranway du MontBlanc” del dia, teníem ganes d'agafar el cotxe i trobar un càmping on descansar, a part que ens esperaven els nostres petits companys d’aventures, que en aquest cas no van poder acompanyar-nos a pujar el Montblanc per raons d’espai en les motxilles.

Arribant a l’estació de “Le nid d’Aigle” per agafar el “Tranway du MontBlanc”.

Apa! Que marxem!

Ara només quedava arribar a l’estació del poble de “Le Faget” per agafar el cotxe, buscar un càmping on muntar la tenda i descansar. En el poble de “Les Houches”, prop de “Chamonix”, vam trobar un càmping - Camping Plaine Saint-Jean - amb unes vistes espectaculars. Quan vam acabar de muntar la tenda, els petits trapelles i jo ens vam fer unes fotos.

El Montblanc vist des de el camping.

Els petits trapelles, la Marieta, en Gori i en Tigri.

Ens vam quedar 4 nits, ja que volíem veure el poble de "Chamonix" i fer unes quantes activitats per la rodalia abans de marxar cap a Suïssa, però això serà una altra història que us explicaré en la pròxima entrada, on veureu cascades d’aigua molt maques, una via ferrada espectacular i paisatges trets d’un conte. També us explicaré alguna anècdota més que ens va passar.

                                                                                                      Apa! A reveure!, i no us perdeu la continuació!

Aquí us deixo un enllaç a un arxiu d'àudio, on explico una mica els motius d'aquesta entrada al blog, i on també comento una de les anècdotes que ens va passar.